Us heu fixat que cada vegada és més fàcil trobar a les xarxes fotografies molt maques i brillants de gent practicant algun tipus de tècnica com ioga, meditació o d’altres per l’estil? (Fotos com les que acompanyen aquest escrit).
Això, que pot semblar senzillament una manera agradable d’inspirar o cridar l’atenció del públic sobre informació relacionada amb aquestes filosofies de vida centrades en l’autodescobriment, pot esdevenir, a la vegada, una de les principals causes de confusió sobre aquestes.
Per què? Perquè algú que miri mitjans especialitzats en aquestes qüestions o segueixi algun/a practicant per Instagram, pot acabar pensant, sense adonar-se’n, que aquestes imatges tant boniques són la realitat d’aquestes pràctiques. I és clar que ho són (en part), el que passa és que les persones som molt visuals, i de tant veure-les ens podem fomentar la idea que per fer ioga has de ser jove, prim/a, guapo/a i fer postures molt difícils en llocs paradisíacs. O pensar que la meditació es practica amb una cara molt seria i que et funciona encara que només ho facis uns segons al dia; o que has d’anar a practicar la teva disciplina preferida amb grans multituds de gent, posar-te roba de marca, i assistir a festivals i retirs on hauràs de somriure tot el dia.
Sí, ja sé que si et dediques a muntar retirs o a fer-te fotos boniques per l’Instagram, llegir això no és plat de bon gust. Però la meva intenció no és ofendre ni focalitzar. Vull anar més enllà del “jo sí que sé com fer-ho”.
Perquè no, no sé com fer-ho… i també vaig aprenent cada dia. Si em segueixes regularment, hauràs vist que també penjo fotos boniques, que vaig a llocs a practicar amb més gent, i que organitzo cursos, tallers i concerts, etc. Llavors, sóc un hipòcrita? Em sembla que no, ja que el que vull compartir és que ja fa temps que sento que en general, la publicitat que fem sobre aquests àmbits del benestar personal se’ns n’ha anat una mica de les mans.
Miro les xarxes plenes de cossos perfectes, de persones en la seva plenitud de vida, desbordant força i bellesa i em pregunto: només veuen això del ioga? No hi ha res de dolent en ser jove i guapo/a (només faltaria!). Però sincerament, en la publicitat d’esdeveniments relacionats amb el ioga, la meditació i altres per l’estil, sovint falta més veritat.
Perquè no expliquem o mostrem més sovint que el ioga és per tothom i que la majoria de practicants són persones de mitjana edat? Persones que no necessiten demostrar res, ni fer-se fotos en postures molt tècniques o en llocs sorprenents.
Per què no parlar més de la por natural que apareix a estar en silenci amb un/a mateix/a quan no hi estàs acostumat/da? Per què no parlar de que hi ha llàgrimes amargues, dubtes, ràbia, i que molta gent ho deixa quan intueix que no podrà amb la travessera de la nit fosca de l’ànima. Per què no parlar que a les classes i tallers hi poden haver moments de superació personals molt difícils i gens glamurosos, que et poden deixar fet una merda per dins, però que són els moments en que de veritat ens apropem a conèixer-nos? Per què no mostrar més la normalitat de totes aquestes situacions i no només les parts més boniques? Per què no explicar que no tenim la solució per a tot, en lloc de vendre que els professionals del ioga i les teràpies som “Super persones santes que ho sabem tot i ho fem tot bé”?
Per què no ensenyar més la bellesa natural, la imperfecció, la lletjor, les ombres, els dubtes… la veritat?
O és que només podem fer que la gent valori el ioga penjant fotos boniques de gent guapa amb una rialla i roba de marca, venent-los-hi un ideal imaginari que no va enlloc? Aquesta és la millor manera d’explicar que el ioga t’apropa a les qualitats profundes de l’ànima humana?
No serà que les ganes de vendre estan guanyant a les de compartir?
En fi, són moltes preguntes que només miro d’exposar per seguir aprenent i en cap moment vull ofendre a ningú que posi fotos de la seva pràctica a les xarxes, ni molt menys. Ni tampoc defensar cap postura radical afirmant que “això no és ioga”. Com ja he dit, jo també ho faig, perquè hem sembla divertit, útil i no té perquè fer cap mal a ningú.
Potser, com en tot, el verí està en la dosi. Així que cadascú faci les seves reflexions i prengui les seves decisions. Jo seguiré fent fotos boniques i també continuaré intentant mostrar la realitat que em trobo en el dia a dia d’aquesta feina meravellosa. Una realitat que per a mi és l’autèntica bellesa d’aquesta pràctica i que sento que va molt més enllà de les imatges.
Per resumir: si us plau no et comparis amb ningú, ets únic/a.
Oriol Ginestà
